Rethinking Immigration and Integration: a New Centre-Left Agenda

Por Daniel de Torres Barderi
Comisionado de Inmigración del Ayuntamiento de Barcelona

Els “think-tanks” Policy Network i l’oficina a Londres de la Friedrich Ebert Stiftung (FES) van organitzar dues conferències a l’octubre del 2006 i al febrer d’aquest mateix any, per debatre sobre la necessitat d’elaborar des de l’esquerra europea un discurs potent sobre la immigració.

Amb aquest objectiu es van reunir més de 60 experts i polítics de diversos països per analitzar les dificultats dels partits de centre-esquerra per elaborar un discurs propi que contraresti amb força el discurs populista de la dreta. Com a resultat d’aquest debat s’ha editat un llibre/informe que compila els continguts de les principals conferències. Un llibre imprescindible per aquells que coincideixen en la necessitat i urgència de que des de l’esquerra es construeixi un discurs sòlid i coherent sobre la immigració.

Els diferents capítols del llibre proporcionen una anàlisi dels actuals processos d’immigració, una mirada a diferents realitats nacionals i, sobretot, una anàlisi crítica de l’enfocament que s’ha fet des de l’esquerra respecte el fenomen migratori.

Hi ha qui pot pensar que no és moment per l’autocrítica o que millor que no s’obri un debat sobre un tema massa complex.

Contràriament a aquestes opinions, penso que ara toca més que mai debatre sobre la immigració d’una manera oberta i franca.

No descobrim res si diem que l’augment dels fluxos migratoris sumat a un seguit d’esdeveniments que han tingut lloc a diversos països europeus en els darrers anys, han colocat el tema de la integració dels immigrants, en un dels primers llocs de l’agenda política.

A països com França, Regne Unit o Holanda que, a diferència de nosaltres, tenen una llarga tradició com a receptors d’immigració, s’ha accentuat darrerament el debat sobre el model d’integració. En aquest sentit, no han estat poques les crítiques a les estratègies seguides en el passat no gaire llunyà per alguns d’aquests països. Segurament les polítiques de l’anomenat model multiculturalista són les que surten pitjor parades de la crítica, però el model assimilacionista francès tampoc pot lluir gaire en els anàlisis comparatius.

La percepció de molts ciutadans europeus de que la immigració és un dels principals problemes de l’actualitat ha augmentat considerablement en els últims anys, fomentada per una sostinguda i sovint negativa atenció mediàtica respecte els temes migratoris. Tot i que l’augment de la preocupació és comú a tot Europa, cal dir que hi ha diferències força significatives entre els països. Sens dubte una de les senyals d’alarma o de les evidències de que el tema migratori preocupa és la proliferació en els darrers anys dels discursos polítics populistes i simplistes que culpen a la immigració de la majoria de problemas quotidians dels ciutadans. Considerar la immigració com la gran amenaça, té una certa tirada en uns moments de grans canvis i de tantes incerteses.

El binomi immigració-inseguretat que tant excita a la dreta, constitueix el pilar del seu discurs polític.

Però com apunta una conferenciant en el llibre, la disponibilitat d’escoltar i absorbir discursos anti-immigració per part de líders populistes i carismàtics a Europa, no és fruit necessàriament d’un racisme envers els estrangers.

Són diversos els autors que apunten que l’esquerra no està sent capaç de contrarestar l’ascens d’aquests discursos populistes.

Per això és tant important que tinguem clar que un dels principals reptes de l’esquerra avui és ser capaç de definir un discurs coherent i consistent envers la immigració i la integració.

Això passa, entre altres coses, per assumir i analitzar els errors del passat i per desenvolupar una història aclaridora sobre la immigració que tingui en compte tant els beneficis com els efectes adversos que genera.

Però quan parlem d’errors del passat a què ens referim? Segons Ernst Hillebrand, director de l’oficina de la Friedrich Ebert a Londres i que dedica un capítol del llibre a analitzar aquest tema, l’esquerra europea no ha desenvolupat una estrategia consistent sobre com afrontar el gran repte de la integració dels immigrants. Entre el llistat d’errors que creu que l’esquerra ha comès destaquen:

Tenir una visió massa naïf sobre la naturalesa del procés

Considera que es va pensar que la integració es produiria de manera quasi-natural, sense requerir gaires esforços tant per part dels immigrants com per la comunitat amfitriona. Que no calien polítiques pro-actives i que en canvi quan se’n van aplicar es va promoure una estratègia de segregació cultural i d’afirmació de les diferències sota l’etiqueta del multiculturalisme.

Condescendents envers l’electorat “autòcton”

També considera que l’esquerra europea ha estat condescendent envers els seus votants autòctons al considerar les seves queixes sobre els efectes negatius de la immigració com a racistes. En canvi, han estat aquestes poblacions (moltes de les quals es troben entre les menys privilegiades i més vulnerables) les qui han hagut de fer front als aspectes més complicats de la integració i que són conseqüència d’una mala gestió d’aquests processos.

Falta de valentia en la defensa d’alguns valors

Hillebrand també considera que per temor a ser titllats de xenòfobs, en ocasions s’ha baixat la guàrdia en la defensa d’alguns valors i drets que s’han anat guanyant al llarg de la història contra poders conservadors i totalitaris. Valors com el principi del govern democràtic i l’Estat de dret, la separació entre Estat i religió, la igualtat home-dona, la llibertat d’expressió o la protecció i no discriminació de les minories, considera que en alguns casos no s’han defensat amb la contundència necessària.

Aquests errors i d’altres són els que pensa que cal evitar a l’hora d’elaborar un discurs global sobre la immigració, ja que, si no és així, les opcions progressistes aniran perdent poder polític i influència. Segons aquesta visió, els votants tradicionals, cansats de ser “alliçonats” en comptes de ser escoltats, s’allunyaran i buscaran noves forces polítiques que parlin i ofereixin respostes a les seves preocupacions.

S’estigui d’acord o no amb l’anàlisi crític de Hillebrand el que és evident és que els partits d’esquerres han de treballar aquest discurs potent sobre la integració a partir de paràmetres diferents als de la dreta, tenint en compte tots els elements que comporta aquesta realitat. Com apunta un altre autor, els discursos que es centren en relacionar la immigració amb les inseguretats, no es poden contrarestar amb un discurs que se centri només en destacar les bondats de la diversitat (entre altres coses perquè molta gent, malgrat no tenir res en contra dels estrangers ni de les seves expressions culturals, tampoc consideren la diversitat com un bé en si mateix, simplement l’accepten o la toleren però no la valoren positivament).

Per altra banda, depèn de la perspectiva que es prengui a l’hora de valorar-la políticament, és evident que la immigració no és, d’entrada, un tema gaire agraït. No són pocs els que pensen que millor no parlar-ne gaire perquè “sumar” costa molt i en canvi “restar” és molt fàcil. En altres paraules, parlar d’immigració no aporta vots. Per tant, davant del risc, millor no introduir-se en terrenys pantanosos no fos cas que ens hi quedéssim. Això no vol dir que qui defensa aquesta estrategia consideri que no s’ha de treballar pro activament per la integració, simplement es considera que és millor no explicar-ho gaire, ja que, fins i tot les conseqüències poden ser negatives pel propi procés integrador.

Però cada vegada està més clar que avui en dia no hi pot haver un discurs polític seriós que no tingui en compte les conseqüències socials, polítiques i culturals de l’increment dels fluxos migratoris. Un discurs que ha de parlar de quin model d’integració es defensa, perquè en definitiva, parlar d’això és parlar del model global de la societat. Avui no es pot pretendre tenir un projecte global de societat sense tenir una idea clara de què entenem per integració i com volem que aquesta es produeixi.

Podria ser, no diré que no ja que no sóc expert en anàlisi electoral, que en alguns casos el fet de parlar de la immigració en unes eleccions no aporti vots, però el que sembla cada vegada més evident és que no parlar-ne no només no atreu més vots, sinó que més d’un decideix buscar altres opcions que sí que en parlin, encara que diguin barbaritats, o bé s’estalvia la passejada al collegi electoral.

De la lectura del llibre i des d’una anàlisi més localista i no tant en clan “d’esquerra europea”, se’n desprèn, per una banda, l’enorme responsabilitat que tenim davant i, per una altra, al menys en el meu cas, una actitud moderadament optimista de cara al futur. A diferència d’altres països nosaltres som uns “aprenents”, o millor dit, uns alumnes nouvinguts que ens ha tocat estudiar tres carreres en el temps d’una. Però si actuem amb responsabilitat i ens posem a fer el que hem de fer, no ho tenim més difícil que altres i en alguns aspectes fins i tot podem aprofitar certs avantatges. Em refereixo bàsicament al fet de que nosaltres no arrosseguem la motxilla d’un model d’integració que s’ha demostrat ineficaç i en canvi podem aprendre dels encerts i errors dels altres.

Però per aprofitar aquesta situació cal que seguim treballant i que accelerem ara, més que mai, el procés de construcció d’aquest discurs sobre la immigració i sobre el model de integració. Penso que si ara li dediquem el temps i els esforços necessaris tenim les bases per arribar a construir un discurs i un model interessant. Depèn de nosaltres que així sigui i és massa important el que ens hi juguem per no estar a l’alçada.